Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El president Francesc Macià i Llussà va morir el dia de Nadal del 1933 i fou soterrat al panteó que centra la plaça de la Fe. A l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, les seves restes mortals, per preservar-les, foren traslladades secretament per un grup encapçalat per Josep Tarradellas a una altra tomba de l'agrupació 4 de Sant Josep. Tarradelles, que s'endugué el cor conservat amb formol, ja com a president de la Generalitat restaurada, el 10 d'octubre de 1979, va restituir les despulles de Macià, les de la seva esposa Eugènia Lamarca i el seu fill Joan al panteó. Situats al davant podem fer la lectura de dos poemes d'entre els molts que li han estat dedicats. El de Josep Maria de Sagarra és escrit en el tercer dia de la proclamació de la República Catalana i, per tant, és un cant d'exaltació per al líder que havia redimit la pàtria esclava. El de Pere Quart és un cant d'amor i reconeixement de l'exili estant per al president que morí en un dia tan assenyalat.
Per Nadal
Moria per Nadal. El misteri el vencé.
Un Àngel sense lluc encara anunciava
una Naixença per a la Mort. Hi hagué
un malentès. La nit ja no fou blava
en el cel vertical i nostre del Pessebre.
Rei màgic, enfebrat, sempre fidel!
Fe inerta, vana febre
per la flama fugaç del seu Estel.
No foren tanmateix certs els presents?
Un somni per a tants, una mentida
daurada per a tots, ¿no val la veritat, no val la vida
amb sentits, sentiments i pensaments?
Viatjà per amor, bregà, fallí
i esperà, caut, la lenta aurora,
que assegura la tria del camí.
Però només de l'alba hagué penyora.
Fou blanc de tan ardent, i envellí sense usura,
balbucejant i maltraçut com un infant
que creix en passió més que un gegant,
fins a la mort, cap a la glòria obscura.
A Francesc Macià
En el món hi ha cent mil passions escampades
en la llum, en el cel, en el cor de tothom,
i aquestes cent mil passions de vegades
agafen un rostre i tenen un nom,
i tenen un riure, i un plor i un somriure,
i un xiscle i un crit,
i cap punyalada les priva de viure,
i no les fa negres la nit.
I aquí a Catalunya aquestes febroses frisances
es deien només: llibertat.
Quatre barres com quatre esperances
d'un color vermellenc ultratjat.
Ultratjat de molts anys, de tants dies!
pels de fora amb posat de botxins;
ultratjat per les grans covardies
de tots els de dins!
Però arriba l'estrany espectacle
imprevist, rutilant, violent
en què un home tot sol fa un miracle
i escull el moment.
És l'instant desitjat de la gràcia,
que una mà de blancor enlluernant
dóna el cop decisiu de l'audàcia
que només és possible en un sant.
Que només és possible en la vida
del que porta a la sang i a l'alè
l'arrogància d'un poble, ferida,
sens perdre la fe.
I aquest home sou vos; n'hi ha molts d'altres
que el gran cop d'audàcia volíem que fos,
i ens mancava la força a nosaltres:
la força és de vós.
L'heu guanyada en els vostres viatges,
en les cadenes, en els ulls rebels;
d'un sol gest heu venjat els ultratges,
d'un sol crit heu encès els estels!
Perquè sou la sagrada follia
i el cel abrandat, estripat, neguitós
i blau d'una densa blavor d'alegria!
perquè avui Catalunya sou vós!
La d'ahir; sou la pàtria mateixa
amb espines clavades al front,
i sou la d'avui, la que acaba de néixer
amb ales d'arcàngel volant sobre el món.
Per la pàtria ben lliure, que vós heu creada
amb el gest del miracle al·lucinant,
tots els cors catalans amb la sang aturada
tots s'acoblen al vostre voltant.
La joia més viva en el rostre,
esgarrifats, meravellats,
tots som al costat vostre!
Qui se'n recorda dels turments passats?
No ens fa cap por la mort que espia
amb ull covard o amb ull gelós!
Ningú podrà robar-nos l'alegria
perquè creiem en vós.
Altres indrets de Barcelona: