Records i somnis
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra:
Poesia, 1
(Pàtria; Aires del Montseny; Idil·lis i cants místics)
, 2005
Records i somnis
Tuus est dies et tua est nox.
Cada gota de rosada
té son arc de Sant Martí,
cada aucell sa refilada,
cada palau son jardí.
Té sa llum cada capella,
cada bosc sa fontanella.
Lo dia clou sa parpella,
mes tingué son dematí.
De l'albada de la vida
també he vist l'abril i el maig
abocar-me llur florida
sobre el front a raig a raig.
Quan recordo ta bellesa,
sol hermós de la infantesa,
a l'ocàs de la vellesa
que de pressa i trist me'n vaig!
Quan recordo l'hermosura
d'aquell cel asserenat,
on cercà ma ànima pura
somnis bells i veritat;
somni bell que m'hi somreies,
flor divina, com te deies?
Si allí encara t'assoleies,
com mai més jo t'he obirat?
Frescos anys de la ignocència,
com fugiu sens dir-me adéu,
amb l'albor de l'existència
primavera del cor meu.
Oh dolcíssimes onades,
d'aquell Edem davallades,
per mon prat ja sou passades
i mai més hi tornareu!
Aquell córrer per les hortes,
aquell rodar pel jardí,
ai!, com eixes fulles mortes
que hi apila el trebolí!
Aquella odor de poncelles,
aquell cel vessant d'estrelles,
nits, trencs d'alba, caramelles,
qui tan d'hora us esvaní?
A on són mes companyones,
a on són mos companyons?
Qui esfullà vostres corones?
Qui esbullà nostres cançons?
Què s'és feta l'alegria
que del cor nos sobreixia,
adollant-se'ns nit i dia
com les aigües de les fonts?
Ja són blancs los cabells rossos,
ja s'emboira l'ull blavís,
i aquell bosc de pins i arboços
és un prat conreadís.
Ja mai més per les boscúries
correrem a voladúries;
adéu, somnis i cantúries,
i aleteigs del paradís!
Per què el cor, com la coloma
fent volades i cantant,
de ses ales perd la ploma,
de sa llengua perd lo cant?
Ah!, tal volta és una lira
que com més canta i sospira,
mes a l'aire que la inspira
va ses cordes trossejant.
Tan joiosos, ai!, que foren
mes albors, com han fugit!
Les roselles com se moren
l'endemà d'haver florit!
Per què els dies més hermosos
van a pondre's més pressosos?
Per què el cel d'ulls més blavosos
s'emparpella amb negra nit?
Los rosers perden la fulla,
les roses perden l'olor;
lo temps, que els arbres despulla,
d'il·lusions despulla el cor.
Tan sols una a mi me'n resta
que no esfulla cap tempesta:
la llum de l'eterna festa,
lo cant de l'etern amor.
Oh!, que trist seria el viure
si el paradís celestial
no es vegés com ull somriure
de la terra en lo capçal:
si del clot en l'altra vora
no s'alçàs novella aurora,
front diví del jorn que enyora
la nostra ànima immortal!
